La primavera segueix al seu ritme.

Una primavera que no podem gaudir.

 

La natura no té pausa

Ja passem a mitjans d’abril, i tot i que per tots nosaltres, està sent la primavera més caòtica i trista de la nostra vida, pel que fa la natura, és una primavera com qualsevol altra. De fet, segur que per la natura és millor que cap altra.

El març, a part de portar-nos el maleït COVID-19,  també ens va portar a l’inci de la primavera. Però ja sabeu allò que diuen; “març, marçot, mata la vella i la jove s’hi pot”, i així va ser, perquè a finals de març amb tenir la presència de la neu i alguna glaçada. De totes maneres ara,  tenim uns dies de ple sol i de tan en tan, un ruixadet fa acte de presència.  Aquesta aigua és benvingut, d’aquesta manera l’herba tendre dels camps va creixent i el nostre bestiar gaudeix pasturant.

Els arbres, flors…també agraeixen aquestes plujes.

 

Gota de pluja sobre les pastures

De fet, ja hi havia alguns arbres florits o apunt d’obrir les poncelles quan va nevar per última vegada aquest hivern. Bé, com he dit abans , ja era una nevada de primavera.  Aquells dies, la neu va compartir bellesa amb els poms florits dels cirerers. Era una barreja de blanc sobre blanc, molt bonica. Hi ha alguns arbres, però, que no se’n van escapar tan bé.  Els noguers que hi ha tocar de Cal Calot, se’ls van quedar les poncelles “cremades” pel fred. Possiblement no donaran furits, o ben pocs. Així que a la pròxima tardor, no recollirem nous km 0.

 

Els roures

Però en aquesta vida, sempre hi ha algú més astut. És el cas dels roures. Mireu-se’ls bé. Ells encara no treuen cap fulla. Ni s’intueixen. Les seves branques segueixen despullades de fulles com a ple hivern. El paisatge està cobert de verd, i un munt de flors ho esquitxen tot de colors, però els roures segueixen lluint només el seu esquelet.

Són espavilats. Si poguessin parlar segur que dirien allò de; “no diguis blat, fins que no sigui al sac i ben lligat”. Perquè ells no comencen a treure les fulles fins que no estan completament segurs de que el bo ha arribat per quedar-s’hi, i que el fred ja no tornarà de nou.

A els roures no els agraden les visites sorpreses.

De totes maneres, no per veure’ls despullats, vol dir que estiguin adormits. Durant l’hivern s’han encarregat, no només d’alliberar-se de les fulles, sinó també de deixar els seus aglans escampats arreu. Alguns petits, altres més grans, alguns que ja han perdut el barret i d’altres que han acabat al ventre d’algun animaló.  Selecció natural, que diuen.

Alguns d’aquests aglans, acompanyats de la meteorologia apropiada, se’ls va canviant el color. Se’ls veu vermellosos, s’han esberlat i  han tret un grill (arrel), igual que fan els trumfos (patates). Aquesta petita arrel, valenta i decidida furga terra en dins fins deixar l’aglà ben ancorat. Sota terra, l’arrel, va creixent per succionar amb delit tots els nutrients, i fora, a l’exterior, neix un petit brot. Que mica en mica va creixent cel amunt i es va poblant de fulles i més fulles, cada vegada més obertes per rebre el sol de la primavera. Sembla mentida que d’un aglà en pugui sortir un roure i anar sumant anys, aguantant sols d’estiu, nevades, ventades i tempestes i que amb una mica de sort, pugui arribar a acumular centanars i centanars d’anys.

                                                                                                           

Aglans ja arrelats.

Aquest deu ser un bon exemple del cicle de la vida. Cada època de l’any és magnífica. Sembla que l’hivern ha de ser la que més desagrada a tothom, però al final, la natura continua seguint el seu curs. Potser treballa més en somort, sense fer tan soroll, sense embellir-ho tot amb tants colors, però la seva feina segueix sent primordial. La roda de la vida segueix girant a l’hivern, per llavors poder-nos regalar una primavera esplèndida.

 

Us esperem

La veritat, és que aquests dies el paisatge de la vall llueix preciós.  El verd, el blau, els grocs, els liles…són a tot arreu. Ocells, papallones i abelles van atrafegats amb un aleteig constant. I el pantà ple fins dalt d’aigua,  apunt per vessar.

 

Ben aviat, els roures estaran així de verds.

 

Ens omple de pena, haver de tenir Cal Calot tancat i no poder compartir amb vosaltres aquest espectacle tan formidable. Aquest “ trosset de cel”,  és encara més bonic quan s’omple de rialles.

Però resulta que estem lliurant una batalla. Una batalla molt gran i la millor arma per combatre-la és quedant-nos a casa. En sortirem vencedors ben aviat, molt aviat, i Cal Calot, seguirà aquí per a tots vosaltres.

 

 

Salut amics i amigues! Desitgem que tots estigueu ben bé i que la il·lusió segueixi en tots vosaltres.